Nova sèrie per passar l’estona de la que de moment només puc dir que:

1. no està mal (el que he vist fins el moment és millor que Flash Forward)

2. el prota és el típic guaperes que et sona però no saps de què

3. m’agrada l’estil “Leonard Cohen” del guaperes del que parlava en el punt dos: armilles, barrets…

Ah, és la història d’un criminal amb una ment privilegiada (expert en falsificacions i coses per l’estil) que s’acaba ficant a l’FBI com a mà dreta del líder de la unitat de crims econòmics. Ahí lo dejo.

PD: només he vist 3 capítols…

Addicció: del ll. addictio, -ōnis, íd.] Tendència, inclinació forta, a alguna cosa.

Ho reconec, tinc una addicció (diuen que el primer pas és reconèixer-ho no?). I per molt que ho intento, no la supero. I ara, per un munt de coses en general i per cap en concret, estic amb el mono.

Ah per cert, que parlo de viatjar

Com que no puc fotre el camp a… no sé, Cabo Verde o a Jordània un parell de mesos, em conformo llegint blogs de gent que està fent una volta al món (diga-li volta, diga-li ruta, diga-li viatge llarg). I la veritat és que  no són pocs!!.

Un dels meus preferits és “Crónicas de una cámara“, sobretot per les fotos (tremendes). Però avui hi llegit una frase que, entre d’altres coses, m’ha fet enveja perquè m’hagués agradat escriure-la a mi (i això és un dels millors piropos q se li pot tirar a algú que escriu).

“Cuando ví el último atardecer cargado de naranjas (…), sólo podía preguntarme cómo seré capaz de reconstruirme a la vuelta si sigo dejándome trocitos de corazón por el mundo.”

Pues ya te digo yo – de bon rotllo- ¡que a la vuelta te va a costar un huevo reconstruirte!

Jo em vaig deixar un trosset de cor aquí, per exemple (i encara hi deu ser!  perquè almenys amb mi, no ha tornat)

Fernando de Noronha. Brasil

Per si algú planeja un viatge a Japó aquí deixo la nostra ruta… potser ajuda. O potser no.

Tòquio

Ciutat que es mereix un post ella soleta. Quina meravella. Ens hi vam estar 12 dies! Els barris de Naka-meguro, Ebisu i Daikanyama ens van encantar. Dels típics vam repetir vàries vegades a Harajuku i Shibuya. Ah, i unes birres amb edamame i yakitori sota les vies de tren (Yurakucho, a Ginza) al vespre… no tenen preu!

Ens vam allotjar a un ryokan (hotel tradicional) força recomanable. Només té una pega: està situat una mica enmig del no-res: Andon Ryokan (a Asakusa)

Takayama

Poblet tradicional i tranquil ple de temples i excursions pels voltants. És un d’aquests llocs de “llogar un bici i perdre’s” o el punt de sortida per anar al poble de Shirakawa-go, ple de masies de fa mil anys. Recomanable

Shirakawa-go

Ens vam allotjar al J-hoppers hostel (n’hi ha per tot el país). Net, lloguen bicis, econòmic, cuina, bla, bla, bla

Kanazawa

Típica ciutat japonesa: neta, ben organitzada, amb una estació de trens impressionant, amb uns jardins increïbles (i famosos a tot el país), castell antic, carrers de geishes, museu d’art contemporani on fer el xafarder…   Bon punt de partida per anar a la península de Noto-hanto (tot i que no vam aconseguir trobar més gent per llogar un cotxe i no ho vam visitar).

Per dormir: Namaste guesthouse. El tio que la porta, ens va caure de perles. Molt majo. Evidentment la recomanem

Kyoto

Temples, temples i més temples. Vam flipar amb les toriis de Fushimi-Inari (a una estoneta en tren des de Kyoto).

Toriis de Fushimi-Inari

Otawa

Una ciutat més? Potser sí però nosaltres vam passar-hi un parell de nits i des d’aquí vam anar a Nara i vam visitar l’Aquari. Sí, vam fer el guiri al 100% i no va estar gens malament.

Otawa vista des de l'edifici Umeda

Himeji

Només vam parar per veure el castell i vam seguir ruta. Val la pena, of course

Hiroshima

Sí, tot el tema de la bomba atòmica posa els pèls de punta. I des d’aquí visita obligada a Miyajima. Una illa petita i tranquila (tot i que megaturística!) on veure la famosa Tori flotant.

Kinosaki Onsen

La “guinda del pastel”. Poblet petit, amb un riu vorejat d’arbres i la gent passejant-se amb el yukata pel carrer anant d’ onsen en onsen (balnearis d’aigues termals). Geniaaaaaaaaaal!

Aquí ens vam permetre el luxe de domir en un ryokan tradicional amb sopar i esmorzar a l’habitació: Mikuniya

Amanohashidate

I la sopresa del viatge. Hi vam anar quasi per casualitat i vam treure’n: un més que agradable passeig amb bici, picnic a la platja, vistes de la zona des de la part alta, allotjament a un hostel típicament japonès (apartat de tot i bastant bàsic) on vam acabar jugant a l’UNO amb uns japonesos encantadors.

Llengua de sorra d'Amanohashidate

Per moure’s pel país: IMPRESCINDIBLE el Japan Rail Pass

MENJAR: uff… brutal i en general, econòmic

Pressupost: pots menjar per 5 € i dormir per 40-60 € habitació doble

Més fotos aquí

Japó té moltes cares: l’ultra-moderna, la tradicional,  la tranquila, la frenètica, la dels ryokans, la dels detalls, la dels centres comercials, la dels santuaris, la dels kymonos, la dels poblets petits, la de les ciutats futuristes, (espera que agafo aire), la dels carrers nets, la dels trens bala, la de la muntanya, la de la platja.

I també té molts peus. I moltes esquenes. I tot el que mires et sorprèn. I vols fer fotos de tot i et tornes mig boig. I te n’adones que llocs al món, n’hi ha molts, però que de Japó, només n’hi ha un.  I m’encanta que sigui tan únic, personal i intransferible.

Núvia al temple de Meiji-jingu. Tòkio.

Hi ha coses que mai fan vacances:

-me estoy atabalando

-hay que poner una bombeta nueva

-no me seas xafardero

I en tenia un parell més (quan les recordi, actualitzo l’entrada) però sembla que la meva memòria, sí que fa vacances.

Hi ha certes coses que a aquestes altures, hauria d’haver fet. I no estic parlant ni d’escriure un llibre, ni de plantar un arbre. Que això són COSES amb majúscules, i jo em referia a coses i punt.

Per exemple: fer una paella. Tenir una peixera amb peixos. O tenir una peixera sense peixos. O col·lar-me en una festa on ningú m’ha convidat. O veure la sèrie Expediente X.

Mai hagués pensat que ara recordaria algo que vaig deixar de fer fa 15 anys. Com no veure Expediente X. I és que gràcies a això, ara és la meva primera vegada amb el David Duchovny. I confesso estar gratament sopresa. El seu paper a Californication em té intrigada. No sé si l’odio o l’adoro. El que sé, és que la sèrie em té totalment enganxada.

Vergonya m’hauria de fer. Tenir un blog i no actualitzar-lo és com tenir un a bossa de roba per fer les compres  i deixar-te-la a casa quan vas al super.

Acabo de passar una setmana de relax absolut (aka vacances) en un hotel on tothom portava una pulsera de color blau menys jo. I no, no venien del primavera sound ni havien comprat entrades anticipades pel FIB. Les poques hores que jo m’he estat al hotel he fet el xafarder tant com he pogut. I d’aquest voyeurisme estival em quedo amb 2 històries:

-Els Pelayo

Família d’adults: pare, mare i 2 fills de més de 30 anys. La Sra.Pelayo tenia una habilitat sorprenent per fer desaparèixer fruita de l’esmorzar al seu bolso desafiant els cartells de “POR RAZONES HIGIÈNICAS SE PROHIBE SACAR COMIDA FUERA DEL RESTAURANTE”. Però les seves habilitats no és queden aquí… també tenia dots de malabarista. Es poden agafar 6 paquets de crema de avellanas -la nocilla de tota la vida- amb una sola mà? La Sra. Pelayo pot. I algú diu: ¿dónde va con tanto chocolate? I miss Pelayo respon: ¡Es pa’los niños! Que tienen que crecer.

Los niños diu… ¡Sus niños están más que creciditos señora!

-No respectes la meva intimitat

Platja. El 70% de la gent en pilotes. L’altre 30% són dones que no sé pq és limiten a fer topless mentre els seus marits passejen la bossa de madalenes amb tota la tranquil-litat del món. Un dels marits es posa a fer fotos als nens que juguen amb la sorra. Que bonic.  La mare, dins el grup de les topless i que ja ha demostrar fa una estona que és una mica histèrica, comença a cridar: “No m’estaràs treient a les fotos? Si surto en qualsevol d’aquestes fotos ja les estàs esborrant, em sents??“.

Si estigués despullada ho entec però vaja, que té el cul tapat i està mig d’esquena.

El pobre marit acaba contestant: “no dona…“. I ella, erre que erre: “que les esborris et dic!“

I aleshores comença una discussió que suposo que ve de lluny i que la dona acaba amb un solemne i des del meu punt de vista, patètic: “… si és que no respectes ni la meva intimitat!!”

Ara entenc perquè l’estiu és l’època en que hi ha més divorcis.

-I la foto de rigor

Cactus de Lanzarote

De la wikipedia… “La primera absurdmob se realizó el 9 de noviembre de 2006 en Barcelona, consistió en unas 25 personas que empezó a chutar latas de coca cola en la plaza del Borne, y posteriormente se dispersaron.  (…)  los absurdmovers registran sus acciones que son reutilizadas si se desea de modo absurdo, como por ejemplo, utilizar las imágenes de la chutada de latas para enviarles un mail a coca cola y decirles que esa actividad fue una manifestación con el siguiente lema: “la coca cola ya no tiene el mismo gusto.”

PD: vaaaal, ja no posaré cap més enquesta…

No sabia que wordpress et deixava posar enquestes en un post! Últimament estic a la parra…

Tot i que podria fer com els de racc1 i posar una enquesta intel·lectualoide rotllo “aniràs a votar a les eleccions europees?” prefereixo posar algo més domèstic…