Japó. La ruta

Per si algú planeja un viatge a Japó aquí deixo la nostra ruta… potser ajuda. O potser no.

Tòquio

Ciutat que es mereix un post ella soleta. Quina meravella. Ens hi vam estar 12 dies! Els barris de Naka-meguro, Ebisu i Daikanyama ens van encantar. Dels típics vam repetir vàries vegades a Harajuku i Shibuya. Ah, i unes birres amb edamame i yakitori sota les vies de tren (Yurakucho, a Ginza) al vespre… no tenen preu!

Ens vam allotjar a un ryokan (hotel tradicional) força recomanable. Només té una pega: està situat una mica enmig del no-res: Andon Ryokan (a Asakusa)

Takayama

Poblet tradicional i tranquil ple de temples i excursions pels voltants. És un d’aquests llocs de “llogar un bici i perdre’s” o el punt de sortida per anar al poble de Shirakawa-go, ple de masies de fa mil anys. Recomanable

Shirakawa-go

Ens vam allotjar al J-hoppers hostel (n’hi ha per tot el país). Net, lloguen bicis, econòmic, cuina, bla, bla, bla

Kanazawa

Típica ciutat japonesa: neta, ben organitzada, amb una estació de trens impressionant, amb uns jardins increïbles (i famosos a tot el país), castell antic, carrers de geishes, museu d’art contemporani on fer el xafarder…   Bon punt de partida per anar a la península de Noto-hanto (tot i que no vam aconseguir trobar més gent per llogar un cotxe i no ho vam visitar).

Per dormir: Namaste guesthouse. El tio que la porta, ens va caure de perles. Molt majo. Evidentment la recomanem

Kyoto

Temples, temples i més temples. Vam flipar amb les toriis de Fushimi-Inari (a una estoneta en tren des de Kyoto).

Toriis de Fushimi-Inari

Otawa

Una ciutat més? Potser sí però nosaltres vam passar-hi un parell de nits i des d’aquí vam anar a Nara i vam visitar l’Aquari. Sí, vam fer el guiri al 100% i no va estar gens malament.

Otawa vista des de l'edifici Umeda

Himeji

Només vam parar per veure el castell i vam seguir ruta. Val la pena, of course

Hiroshima

Sí, tot el tema de la bomba atòmica posa els pèls de punta. I des d’aquí visita obligada a Miyajima. Una illa petita i tranquila (tot i que megaturística!) on veure la famosa Tori flotant.

Kinosaki Onsen

La “guinda del pastel”. Poblet petit, amb un riu vorejat d’arbres i la gent passejant-se amb el yukata pel carrer anant d’ onsen en onsen (balnearis d’aigues termals). Geniaaaaaaaaaal!

Aquí ens vam permetre el luxe de domir en un ryokan tradicional amb sopar i esmorzar a l’habitació: Mikuniya

Amanohashidate

I la sopresa del viatge. Hi vam anar quasi per casualitat i vam treure’n: un més que agradable passeig amb bici, picnic a la platja, vistes de la zona des de la part alta, allotjament a un hostel típicament japonès (apartat de tot i bastant bàsic) on vam acabar jugant a l’UNO amb uns japonesos encantadors.

Llengua de sorra d'Amanohashidate

Per moure’s pel país: IMPRESCINDIBLE el Japan Rail Pass

MENJAR: uff… brutal i en general, econòmic

Pressupost: pots menjar per 5 € i dormir per 40-60 € habitació doble

Més fotos aquí

Japó. Setembre 2009

Japó té moltes cares: l’ultra-moderna, la tradicional,  la tranquila, la frenètica, la dels ryokans, la dels detalls, la dels centres comercials, la dels santuaris, la dels kymonos, la dels poblets petits, la de les ciutats futuristes, (espera que agafo aire), la dels carrers nets, la dels trens bala, la de la muntanya, la de la platja.

I també té molts peus. I moltes esquenes. I tot el que mires et sorprèn. I vols fer fotos de tot i et tornes mig boig. I te n’adones que llocs al món, n’hi ha molts, però que de Japó, només n’hi ha un.  I m’encanta que sigui tan únic, personal i intransferible.

Un casament a Tokyo…

Núvia al temple de Meiji-jingu. Tòkio.

Me estoy atabalando

Hi ha coses que mai fan vacances:

-me estoy atabalando

-hay que poner una bombeta nueva

-no me seas xafardero

I en tenia un parell més (quan les recordi, actualitzo l’entrada) però sembla que la meva memòria, sí que fa vacances.

Californication

Hi ha certes coses que a aquestes altures, hauria d’haver fet. I no estic parlant ni d’escriure un llibre, ni de plantar un arbre. Que això són COSES amb majúscules, i jo em referia a coses i punt.

Per exemple: fer una paella. Tenir una peixera amb peixos. O tenir una peixera sense peixos. O col·lar-me en una festa on ningú m’ha convidat. O veure la sèrie Expediente X.

Mai hagués pensat que ara recordaria algo que vaig deixar de fer fa 15 anys. Com no veure Expediente X. I és que gràcies a això, ara és la meva primera vegada amb el David Duchovny. I confesso estar gratament sopresa. El seu paper a Californication em té intrigada. No sé si l’odio o l’adoro. El que sé, és que la sèrie em té totalment enganxada.

Todo incluído

Vergonya m’hauria de fer. Tenir un blog i no actualitzar-lo és com tenir un a bossa de roba per fer les compres  i deixar-te-la a casa quan vas al super.

Acabo de passar una setmana de relax absolut (aka vacances) en un hotel on tothom portava una pulsera de color blau menys jo. I no, no venien del primavera sound ni havien comprat entrades anticipades pel FIB. Les poques hores que jo m’he estat al hotel he fet el xafarder tant com he pogut. I d’aquest voyeurisme estival em quedo amb 2 històries:

-Els Pelayo

Família d’adults: pare, mare i 2 fills de més de 30 anys. La Sra.Pelayo tenia una habilitat sorprenent per fer desaparèixer fruita de l’esmorzar al seu bolso desafiant els cartells de “POR RAZONES HIGIÈNICAS SE PROHIBE SACAR COMIDA FUERA DEL RESTAURANTE”. Però les seves habilitats no és queden aquí… també tenia dots de malabarista. Es poden agafar 6 paquets de crema de avellanas -la nocilla de tota la vida- amb una sola mà? La Sra. Pelayo pot. I algú diu: ¿dónde va con tanto chocolate? I miss Pelayo respon: ¡Es pa’los niños! Que tienen que crecer.

Los niños diu… ¡Sus niños están más que creciditos señora!

-No respectes la meva intimitat

Platja. El 70% de la gent en pilotes. L’altre 30% són dones que no sé pq és limiten a fer topless mentre els seus marits passejen la bossa de madalenes amb tota la tranquil-litat del món. Un dels marits es posa a fer fotos als nens que juguen amb la sorra. Que bonic.  La mare, dins el grup de les topless i que ja ha demostrar fa una estona que és una mica histèrica, comença a cridar: “No m’estaràs treient a les fotos? Si surto en qualsevol d’aquestes fotos ja les estàs esborrant, em sents??“.

Si estigués despullada ho entec però vaja, que té el cul tapat i està mig d’esquena.

El pobre marit acaba contestant: “no dona…“. I ella, erre que erre: “que les esborris et dic!“

I aleshores comença una discussió que suposo que ve de lluny i que la dona acaba amb un solemne i des del meu punt de vista, patètic: “… si és que no respectes ni la meva intimitat!!”

Ara entenc perquè l’estiu és l’època en que hi ha més divorcis.

-I la foto de rigor

Cactus de Lanzarote

Absurd + mob = absurdmobs

De la wikipedia… “La primera absurdmob se realizó el 9 de noviembre de 2006 en Barcelona, consistió en unas 25 personas que empezó a chutar latas de coca cola en la plaza del Borne, y posteriormente se dispersaron.  (…)  los absurdmovers registran sus acciones que son reutilizadas si se desea de modo absurdo, como por ejemplo, utilizar las imágenes de la chutada de latas para enviarles un mail a coca cola y decirles que esa actividad fue una manifestación con el siguiente lema: “la coca cola ya no tiene el mismo gusto.”

PD: vaaaal, ja no posaré cap més enquesta…

Saps cosir un botó?

No sabia que wordpress et deixava posar enquestes en un post! Últimament estic a la parra…

Tot i que podria fer com els de racc1 i posar una enquesta intel·lectualoide rotllo “aniràs a votar a les eleccions europees?” prefereixo posar algo més domèstic… 

 o 

“Ya no viene de aquí…”

Això dels blogs és una mica com el gimnàs… quan perds el costum d’anar-hi costa tornar a agafar el ritme.

I van passant els dies i penses: “bé, demà… ara ja no ve d’aquí”. I aleshores li vols dir algú aquesta mateixa frase en castellà i t’atrapes:

-”bueno, mañana, ahora ya no viene de aquí”.

I notes una cara d’interrogant a l’altra banda del telèfon (pq estaves parlant per telèfon) i dius, ” a ver, como te lo cuento esto”. I com que la cosa va a pitjor decideixes dir directament: “bueno, es una expresión catalana que significa… mmm… que a estas alturas… mmm ” i et torna a sortir “ya no viene de aquí”!!!!

Algú té una traducció que no faci riure???

PD: dues més:

-”esto tiene que estar fixo” (pronunciat ficso)

-¿dónde está el enciamo?

Generació V (de Victoria)

Fa uns mesos algú em deia que els anys que separen una generació d’una altra són 7 i avui,  quan he vist a una noia d’uns 15 anys (quasi 2 generacions per tant, per sota de la meva) amb unes vambes victoria, he pensat que entre la seva generació i la meva, no hi ha tantes diferències.

I és que a mi, de petita, també me’n donaven 2 (de victoria). O fins i tot 3.  Per anar al cole… amb victoria. Per les representacions de final de curs (i encara que fos ballant un bals), la faldilla de tul i les victoria (blanques clar). Per fer de dimoni als pastorets, amb victoria.

Per fi m’he sentit part d’una generació… No és la generació X, ni la generació Beat, ni la JASP (aquella de joven aunque sobradamente preparada), però és la generació V (de Victoria).

PD: Segons la wikipedia els anys que separen una generació cultural d’una altra no són 7 sinó, entre 10-15. Pel que fa a les familiars ja passem als 25/30.

PD2: Per poc no sóc de la generació J (de Jyber)!!!