Todo incluído

Vergonya m’hauria de fer. Tenir un blog i no actualitzar-lo és com tenir un a bossa de roba per fer les compres  i deixar-te-la a casa quan vas al super.

Acabo de passar una setmana de relax absolut (aka vacances) en un hotel on tothom portava una pulsera de color blau menys jo. I no, no venien del primavera sound ni havien comprat entrades anticipades pel FIB. Les poques hores que jo m’he estat al hotel he fet el xafarder tant com he pogut. I d’aquest voyeurisme estival em quedo amb 2 històries:

-Els Pelayo

Família d’adults: pare, mare i 2 fills de més de 30 anys. La Sra.Pelayo tenia una habilitat sorprenent per fer desaparèixer fruita de l’esmorzar al seu bolso desafiant els cartells de “POR RAZONES HIGIÈNICAS SE PROHIBE SACAR COMIDA FUERA DEL RESTAURANTE”. Però les seves habilitats no és queden aquí… també tenia dots de malabarista. Es poden agafar 6 paquets de crema de avellanas -la nocilla de tota la vida- amb una sola mà? La Sra. Pelayo pot. I algú diu: ¿dónde va con tanto chocolate? I miss Pelayo respon: ¡Es pa’los niños! Que tienen que crecer.

Los niños diu… ¡Sus niños están más que creciditos señora!

-No respectes la meva intimitat

Platja. El 70% de la gent en pilotes. L’altre 30% són dones que no sé pq és limiten a fer topless mentre els seus marits passejen la bossa de madalenes amb tota la tranquil-litat del món. Un dels marits es posa a fer fotos als nens que juguen amb la sorra. Que bonic.  La mare, dins el grup de les topless i que ja ha demostrar fa una estona que és una mica histèrica, comença a cridar: “No m’estaràs treient a les fotos? Si surto en qualsevol d’aquestes fotos ja les estàs esborrant, em sents??“.

Si estigués despullada ho entec però vaja, que té el cul tapat i està mig d’esquena.

El pobre marit acaba contestant: “no dona…“. I ella, erre que erre: “que les esborris et dic!“

I aleshores comença una discussió que suposo que ve de lluny i que la dona acaba amb un solemne i des del meu punt de vista, patètic: “… si és que no respectes ni la meva intimitat!!”

Ara entenc perquè l’estiu és l’època en que hi ha més divorcis.

-I la foto de rigor

Cactus de Lanzarote

Absurd + mob = absurdmobs

De la wikipedia… “La primera absurdmob se realizó el 9 de noviembre de 2006 en Barcelona, consistió en unas 25 personas que empezó a chutar latas de coca cola en la plaza del Borne, y posteriormente se dispersaron.  (…)  los absurdmovers registran sus acciones que son reutilizadas si se desea de modo absurdo, como por ejemplo, utilizar las imágenes de la chutada de latas para enviarles un mail a coca cola y decirles que esa actividad fue una manifestación con el siguiente lema: “la coca cola ya no tiene el mismo gusto.”

PD: vaaaal, ja no posaré cap més enquesta…

Saps cosir un botó?

No sabia que wordpress et deixava posar enquestes en un post! Últimament estic a la parra…

Tot i que podria fer com els de racc1 i posar una enquesta intel·lectualoide rotllo “aniràs a votar a les eleccions europees?” prefereixo posar algo més domèstic… 

 o 

“Ya no viene de aquí…”

Això dels blogs és una mica com el gimnàs… quan perds el costum d’anar-hi costa tornar a agafar el ritme.

I van passant els dies i penses: “bé, demà… ara ja no ve d’aquí”. I aleshores li vols dir algú aquesta mateixa frase en castellà i t’atrapes:

-”bueno, mañana, ahora ya no viene de aquí”.

I notes una cara d’interrogant a l’altra banda del telèfon (pq estaves parlant per telèfon) i dius, ” a ver, como te lo cuento esto”. I com que la cosa va a pitjor decideixes dir directament: “bueno, es una expresión catalana que significa… mmm… que a estas alturas… mmm ” i et torna a sortir “ya no viene de aquí”!!!!

Algú té una traducció que no faci riure???

PD: dues més:

-”esto tiene que estar fixo” (pronunciat ficso)

-¿dónde está el enciamo?

Generació V (de Victoria)

Fa uns mesos algú em deia que els anys que separen una generació d’una altra són 7 i avui,  quan he vist a una noia d’uns 15 anys (quasi 2 generacions per tant, per sota de la meva) amb unes vambes victoria, he pensat que entre la seva generació i la meva, no hi ha tantes diferències.

I és que a mi, de petita, també me’n donaven 2 (de victoria). O fins i tot 3.  Per anar al cole… amb victoria. Per les representacions de final de curs (i encara que fos ballant un bals), la faldilla de tul i les victoria (blanques clar). Per fer de dimoni als pastorets, amb victoria.

Per fi m’he sentit part d’una generació… No és la generació X, ni la generació Beat, ni la JASP (aquella de joven aunque sobradamente preparada), però és la generació V (de Victoria).

PD: Segons la wikipedia els anys que separen una generació cultural d’una altra no són 7 sinó, entre 10-15. Pel que fa a les familiars ja passem als 25/30.

PD2: Per poc no sóc de la generació J (de Jyber)!!!

Aquí n’hi ha una que segueix sense saber parlar castellà

Cada vegada la cago menys, però quan la cago, em quedo a gust L’altre dia vaig deixar anar…:

“hay que prender una decisión”

(uuuuu, cada dia són pitjor!!!)

I em permeto el luxe de posar aquí les últimes que han arribat com a comentaris i que valen molt la pena:

-”Si más no” (del J.B.)
-”Haremos corto de x”, “todo justo ahora” i “Las piernas me hacen higo” (de l’Agus…)

Una d’anuncis de cotxes…

Mai hagués pensat que els anuncis de cotxes m’inspirarien un post.

Aquest em dóna molt bon rotllo:

i aquest… també:

PD: no sé si és la música, el bon rotllo que transmeten o la realització… però m’agafen ganes de canviar-me el cotxe (i això és algo q no m’havia passat mai) i llargar-me (mmmm… això ja em passa més sovint).

Què feies fa exactament un any?

M’ha arribat per mail aquest qüestionari i tot i que normalment passo d’aquestes coses… m’he picat (serà pq últimament tinc certa obsessió amb el temps). Ho poso aquí per si algú s’anima a fer el mateix exercici de memòria:

No podemos predecir qué estarás haciendo exactamente dentro de un año, pero, ¿recuerdas qué hacías este mismo día del año pasado? ¿Y hace dos años? ¿Hasta dónde llega tu memoria?

La meva memòria arriba fins on arriben les meves agendes guardades:
26 de gener del 2008: era dissabte i tenia un sopar a casa una amiga (vaig portar tiramisú de postres).
26 de gener del 2007: em vaig trobar un bitllet de 50 € pel carrer (era divendres i tenia un sopar que m’ha fet recordar lo del bitllet, pq vaig convidar a les birres prèvies)
26 de gener del 2006: estava a Buenos Aires i vaig anar a veure tangos :O
26 de gener del 2005: NPI

RESULTAT: només puc tirar enrere 3 anys!!!

A la Índia, en un tren…

Me la va recomanar el Roger amb un encertadíssim “t’agradarà”…

Slumdog milionare és l’última pel·li del director de “Trainspotting” que se n’ha anat fins a la Índia a rodar una història, entre moltes altres coses (bones), original. I en un dels moments de la pel·li, que passa en un tren, vaig jo i m’enrecordo d’una situació d’aquelles que se’t queden gravades…

Gaya, Índia. Interior tren. Dia

2 turistes pugen a un tren ple de gent. S’asseuen l’un davant de l’altre, en 2 seients individuals al costat de la finestra. Col·loquen 2 immenses motxilles entre ells, on aprofiten per recolzar les cames. Les 6 persones dels seients del costat no paren d’observar-los. Per evitar les mirades indiscretes dels índis i converses eternes giren el cap cap a la finestra, disposats a disfrutar del paissatge. Un dels 6 del costat, de no més de 20 anys, comença l’habitual ritual amb l’habitual pregunta.

Noi: Hey, where are you from?

Noia (per fer temps): sorry?

Noi (somriu): where are you from? Italy?

Noia (sèria, farta de sentir la mateixa pregunta): No, from Andorra

El tema és que si dius Barcelona, l’has cagat, perquè et comencen parlant del Barça, continues pel Ronaldinho i acabes explicant la teva vida, si estàs casat o solter i què hi fas a l’Índia. Però si contestes Andorra… els descoloques! No ho coneixen i en general, per vergonya a reconèixer la seva ignorància abandonen la conversa.

No és el cas…

Noi2 (amb la mirada brillant d’interès i un somriure sincer): Andorra? Where is that?

El que va començar com una conversa que cap dels dos turistes volia tenir va acabar amb unes divertidíssimes 2 hores de xerrera que en el seu moment vaig descriure així d’emocionada…

Varanassi ens ha fascinat des del primer moment en què vam trepitjar-la… i això que anàvem carregats amb les motxilles per uns carrerons minúsculs, plens de vaques i gent (…). Havíem arribat en tren des de Gaya (a unes 3 hores i mitja) on havíem conegut al Hazey i al Chotu, 2 nois indis que van fer que durant més de dues hores tot el vagó estigués pendent de nosaltres. Van començar amb el famós “where are you from” i vam acabar rient i parlant de criquet i de l’Índia (estan molt orgullosos del seu país!), aprenent indi i rient de la nostra estúpida pronunciació de paraules tan estúpides com nas i orella. Van acomiadar-se tristos dient que recordarien aquest dia tota la seva vida i vam adonar-nos que de moment, ens hem trobat amb gent encantadora en aquest país. Continua llegint aquí…

Ara afegiria que, si no recordo malament, un dels dos nois va dir “tan debò no haguèssim de baixar en aquesta parada per continuar parlant amb vosaltres més estona.”

I és que la Índia ja ho té això… és una autèntica caixa de sorpreses. Igual que Slumdog millionaire. S’estrena en breu… mireu-la

I de regal, una foto!

A-propòsit del 2009

Fa dies que tinc un post al cap que va i a ve a la seva voluntat i que, casualment, quan ve, no estic davant d’un ordinador ni tinc una llibreta a mà per apuntar-lo. Total, que sé que hi ha una cosa que fa temps que vull publicar, però no sé què és!!! Mana collons.

Com que el que espera, desespera, i no sé quan trigarà a passar el ja famós (per mi) post pel meu cap (que ja he definit com el post erràtic) tiro milles.

No suporto el propòsits d’any nou… són sempre típics, tòpics i en el fons una excusa camuflada per no sentir-nos culpables. Pensar que intentaràs fer algo sempre és millor que acceptar que tot i que saps que hauries de fer-ho, no ho faràs.  I jo sóc més aviat d’aquests últims… diga’m realista. Però és que, si sempre m’ha costat aixecar-me d’hora,  què em fa pensar que aquest any saltaré del llit amb alegria i energia per parar un tren a les 7 del matí? És que ni m’ho plantejo…

Per això quan algú es proposa algo i ho fa, es mereix tot el meu respecte i admiració. És el cas de l’Oriol, que ha engegat una web per analitzar la quantitat de paper que rep a la seva bústia i reflexionar sobre el reciclatge. M’agrada especialment que vagi posant el pes de tot el que va rebent i tinc curiositat per saber a quant arriba la dada a finals del 2009!

PD: Nano, no hem facis quedar malament i aguanta amb la teva interessant proposta almenys fins a final d’any eh!

PD2: Netejar el forn es pot considerar com un propòsit d’any nou? Perquè això sí que és algo que se m’ha passat pel cap que hauria de fer abans que acabi el 2009